dissabte, 7 d’abril del 2012

Les bones pràctiques en els documents de centre

Pel que fa al lligam de la bona pràctica amb els documents de centre, realment no hi ha una explicació específica del fet d’emprar els passadissos com un espai més a part de les aules i a partir dels quals desenvolupar con context d’intercanvi i d’aprenentatge. Tot i així, al PEC i en PAD es poden veure signes que es reflecteixen en el passadís, el principal dels quals és el fet de considerar tots els espais del centre com a educatius.
 
A més a més d’aquest, es poden veure principis com són:
    • el de la integració;
    • la importància de l’activitat compatida, tenint en compte dins d’aquest tant els pares, els infants com els educadors. Partint de la idea que tots som diferents i que ens enriquim mútuament, podem dir que el fet de treballar cooperativament és un motor constant d’aprenentatge. L’intercanvi de coneixements, d’experiències o impressions entre iguals pot ajudar a generar conflictes cognitius, a solucionar-los i a trobar diferents alternatives en relació amb una mateixa situació;
    • l’escola com a espai de comunicació i relacions, que defèn les relacions escola- família, la relació amb els elements del nostre entorn, la relació amb els iguals. L’escola sempre ha de tenir una finestra oberta a l’exterior i al món que ens envolta, incloent la realitat i les característiques de les famílies així com de l’entorn. Al PEC mencionen que s’ha de cercar una via comunicativa basada en la confiança i el respecte així com el creixement conjunt centrat en la coherència educativa;
    • l’organització de recursos i el fet de tenir en compte les seves característiques com a criteri pedagògic. Concretant en aquest punt, fan menció al fet de recollir dins la vida de l’escola els diferents fets culturals i el patrimoni cultural de les persones que formen l’escola;
    • l’activitat lúdica com a component dins la cultura dels infants;
    • l’educació ambiental i del consumidor, que són temes transversals que es tracten també amb els materials del passadís, que per una banda són reciclats i relacionats amb la vida quotidiana dels infants i que per l’altra són justos i necessaris, no hi ha excés de materials i tenen en comptes les necessitats, característiques i interessos dels petits.
Per tant, podríem considerar que la bona pràctica sí està inclosa dins els documents de centre, no concretament, però els temes i elements que jo he destacat en la pràctica, es veuen inclosos en diferents apartats dels documents del centre,

Un espai per aprendre i compartir només si hi ‘pasilles’!

View more presentations from Erika.

diumenge, 25 de març del 2012

Uf! Rebietes...

Aquesta setmana, a hora de berenar se m'ha presentat un petit problema: una rabieta.

Anava a ajudar a en L. a menjar, ja que estava una mica nerviós i semblava que una ajuda li aniria bé. Però m’ha fet que NO un parell de vegades amb el cap i s’ha posat a plorar, sense jo saber què li passava ja que moltes vegades els nadons diuen que no, però s'ho acaben menjant.
Intentant mantenir la calma, ja que la mestra em deixa intervenir bastant, li demano què li passa, què necessita per estar bé, però ell plora tan fort que no em sent. La tutora m’ha ofert una galeta, ja que diu que quan en menja es sol calmar bastant, però avui no ha estat el cas; he provat també amb el xumet, però res; li he demanat si no tenia gana, però no em feia mostres de cap tipus. Com de cada vegada cridava més jo ja pensava que era millor treure’l de la cadira de menjar i asseure’l al terra fins que es calmés una mica, a la vegada que li manifestava el meu malestar (en el sentit d'impotència) i el fet de jo no poder-lo ajudar si mostrava aquella conducta.

 
Evidentment era una rabieta i quan s’ha calmat sol, la tutora s’ha apropat a ell, l’ha toca i li ha dit que això no ho fan, que jo li havia ofert tot allò que podia necessitar i ell no ha rebutjat tot.

Com haguéssiu actuat voltros? Jo em vaig quedar sense recursos, però vaig fer bé deixant-lo al terra i esperar que es calmés sol?

Laura Gutman, al seu blog ens fa una petita explicació:
Las rabietas
Imaginemos una escena: Una mujer espera ansiosa a su marido, deseosa y necesitada de que su esposo la abrace y converse con ella. Pero sabe que este hombre no suele ser afectuoso corporalmente. Por lo tanto hace ya mucho tiempo que la mujer en cuestión no se lo pide, aunque crece su frustración, enojo y soledad. Cuando el marido le solicita algo, por ejemplo, que le traiga un café a la cama; ésta estalla a través de gritos llenos de rencor y desesperación.

Imaginemos que este hombre solicita una consulta médica porque su mujer hace rabietas sin motivos. O que se junta con sus amigos para contarles que su mujer está loca y que hace rabietas a repetición y no hay forma de hacerla entrar en razones. ¿Nos resulta graciosa la imagen? ¿Tal vez algo ridícula?

Ahora traslademos por un instante esta situación imaginada a la realidad emocional de un niño pequeño. Un niño cualquiera que no sabe cómo pedir lo que necesita, porque lo ha intentado con magros resultados. Ha pedido brazos, mirada, o sencillamente presencia. Pero se le ha hecho saber que su pedido era desmedido o fuera de lugar.

Ese niño a veces enloquece en su desesperación por satisfacer alguna necesidad básica, posiblemente no comprendida por el adulto. Entonces grita, hace berrinches, da patadas, se tira al suelo, llora, se tapa los oídos, tose, vomita; en fin, nos ofrece un espectáculo atroz, sobre todo cuando nos sucede en la fila para entrar a ver un espectáculo de títeres, o durante un almuerzo familiar con tíos, suegros y padrinos como testigos. No es necesario aclarar que nos inunda una imperiosa necesidad de desaparecer de la faz de la tierra en ese preciso instante. Y si fuera posible, también devolveríamos a ese niñito no sabemos bien dónde ni a quién.

Hasta aquí, todas las madres y los padres sabemos de qué estamos hablando. ¿Qué hacer? Tenemos dos opciones:

Uno) Ponernos de acuerdo entre los adultos, asegurando que los niños están imposibles, que las rabietas se les pasarán cuando crezcan y que lo mejor es no darles importancia; o

Dos) Interesarnos en comprender qué le pasa al niño. Para esta última decisión, será menester “rebobinar la película”, y averiguar especialmente qué le estuvo pasando al niño ANTES de la famosa y estruendosa rabieta.
En la mayoría de los casos, hubo pedidos genuinos, respecto a la necesidad de ser mirados, a los pedidos de introspección, de desaceleración de ritmos familiares, a la necesidad de contacto, de escucha, de acercamiento a sus mundos internos. Claro, que todo esto pertenece al universo sutil de los sentimientos, que en principio es “invisible a los ojos”.
El problema es que cuando los adultos no logramos reconocer con sencillez y sentido lógico una necesidad personal, tampoco podemos comprender la necesidad específica del otro, y menos aún si está formulada en el plano equivocado. Generalmente, sin darnos cuenta, pedimos lo que creemos que será escuchado y no lo que realmente necesitamos. A este fenómeno tan frecuente y utilizado por todos nosotros, lo llamaremos “pedido desplazado”.  Así las cosas, si sé de antemano que una necesidad no tiene posibilidades de ser escuchada, la voy a expresar a través de otro deseo “escuchable”. Pero así es como se instala el malentendido.

En relación a los niños esta situación es tan corriente que la vida cotidiana se convierte en “un campo de batalla”. Levantarse para ir a la escuela, comer, bañarse, ir de compras,  hacer la tarea,  llegar o irse de algún lugar, ir a un restaurante en familia, todo parece ser “una lucha” no se sabe muy bien contra quién. Y hemos encontrado un rótulo muy de moda aplicable a casi cualquier situación: “a este niño le faltan límites”, “es un niño caprichoso” o “con sus rabietas no conseguirá nada bueno”.

Si nos enfrascamos en estas creencias, es poco lo que podremos hacer para ayudar al niño a expresarse y encausar su necesidad hacia una resolución posible y para que los adultos podamos compartir momentos felices con los niños, fuera del estrés de quedar atrapados en el circuito de las imparables rabietas.
Para ello, puede resultarnos muy útil ponernos en el lugar de los niños. Imaginarnos en sus cuerpos  y en su confusión, en la imposibilidad de comunicar lo que genuinamente les pasa ya que frecuentemente piden “lo que puede ser escuchado”, por lo tanto, los adultos no logramos llegar hasta la necesidad real.

Esto no significa que los adultos tenemos la obligación de “hacer todo lo que al niño se le antoje”  ni responder ciegamente a pedidos incomprensibles. Lo que sí tenemos la obligación de hacer, es enterarnos. Ayudarlo a comprender qué necesita. Conversar. Dialogar. Transmitir al niño lo que a nosotros, los adultos, también nos pasa. Y darnos cuenta que tenemos que llegar a algún tipo de acuerdo donde los deseos de unos y otros puedan coexistir.

Si somos capaces de generar espacios de intercambio con el niño pequeño, constataremos que las rabietas desaparecerán. Porque el niño se sentirá escuchado y tenido en cuenta, independientemente si “eso” que deseaba podrá ser o no satisfecho. La prioridad reside en haber sido comprendido por el adulto amado. Dentro de esa relación abierta, de confianza y diálogo, el niño puede pedir lo que quiera, también puede recibir un “no” explicado con sencillez, relacionado con la capacidad o limitación del adulto. De ese modo todos accedemos y compartimos la realidad emocional de todos. Nadie queda excluido. Y ya no será imprescindible comprar un caramelo o vestirse a tiempo. Ninguna situación exigente para el niño devendrá imposible de asumir, porque el niño no estará solo. Sabrá que haga lo que haga, o necesite lo que necesite,  los padres estarán cerca para comprenderlo, y encontrar juntos maneras posibles de satisfacerlo.

Esta manera de encarar el “problema de las rabietas” trae consigo otra ventaja: los niños podrán acceder a la realidad de los adultos, interesándose por sus padres y haciendo esfuerzos por comprender el mundo de las personas grandes. Esto les amplía la percepción del mundo, se vuelven niños curiosos y deseosos de saber más, comprender más, y de participar en el intercambio emocional.

Experiències 0-3

La primera pàgina escollida és la de la ‘Fira de la tardor. Aquesta experiència ens explica les diferents activitats que es porten a dues escoletes: EMB ‘Pont d’estels’ i ‘Les torretes de Martorell ’. Aquestes, per tal de treballar la tardor experimenten amb els materials o, més concretament, amb els aliments que pertanyen a aquesta estació de l’any.

Realment totes les pàgines em van agradar perquè parteixen de la realitat, de l’entorn proper de l’infant i l’enriqueix, proporcionant situacions estimulats per a que l’infant conegui les capacitats de tot allò que l’envolta.

Però aquesta encara m’ha agradat més per la profunditat com tracten tots els materials proposats. Moltes vegades he vist que quan es fan activitats d’aquest tipus es té només la intenció que el material proposat es tingui dins l’aula un dia i s’experimenti amb ell durant només una sessió, però infants de 0-3 necessiten més temps, volen més temps per descobrir allò que hi ha darrera i això és el que fa aquesta pràctica.

Pel que sembla, es fan diverses sessions amb el mateix tipus de fruit o fruita i cada sessió es presenta de maneres diferents així com ofereix diferents formes d’experimentar, fins arribar a la transformació total del material, com és el cas de la poma o del raïm, que un cop el tenim ben emprat i hem extret totes les seves possibilitats en un estat concret, evolucionen i fan melmelada.

Per tant, es tracta d’aprofitar tots els recursos naturals que ens ofereix l’entorn i extreure’n tot el profit, no només alimentari sinó també educatiu. M’agrada molt la frase del llibre ‘Viure l’escola’ de Penny Ritcher que diu que aquest tipus d’actuacions es fonamenten en «tractar de manera senzilla el que és extraordinàriament complex: la quotidianitat, les petites coses, que en realitat són les més grans»

El més curiós és que arribar a fer aquest tipus d’activitats sembla senzill, però darreres d’elles es treballen de manera globalitzada i significativa molts d’aspectes educatius com són tots el que ens expliquen a la pàgina a més de destacar el treball en equip, la cooperació, la comprensió, l’escolta,  el respecte als ritmes i temps de cadascú, la higiene a l’hora de rentar-se...

Un altre aspecte que m’agrada molt és que dóna a entendre que no hi ha por, són els infants que actuen, que perceben tot allò que fan, a través dels sentits més bàsics i parts del cos que no solem emprar, com poden ser els peus; i són ells qui comproven el resultat de la seva intervenció.

I una darrera cosa que m’ha agradat molt és que el premi de l’esforç és el mateix resultat de veure la feina ben feta.

Experiència extreta de:


La segona experiència escollida està molt lligada amb la primera tot i que a petita escala: Descobrim la carabassa’. Des del meu punt de vista més que la descripció d’una activitat en què es mostren les característiques i capacitats dels infants és la reflexió sobre un moment especial. Ens explica l’experiència de na Marta, una nadó que experimenta, que explora una carbassa. Per altra banda, es deixa veure la importància de l’escolta, de l’observació atenta, dels valors que dóna la mestra al fet de dedicar temps per voler entendre i acompanyar als infants.

També crec que va més enllà del fet de dir i mostrar sinó que també inclou el fet de reflexionar, compartir i intercanviar. A través d’un bloc que s’adjunta amb la narració de l’experiència, fa preguntes, espera respostes, se li planteges reptes als que ha de donar resposta, com en el dia a dia de la mateixa aula.
Pel que fa a l’experiència, jo penso igual que l’autora, que el que fa na Marta té un gran mèrit només pel fet d’haver arribat a aconseguir agafar la carabassa, quants processos hi deu haver pel mig? Implica una gran coordinació si diu que només fa dos dies que es manté asseguda. Les imatges ho demostren a través de la postura del cos i com el mou així com els moviments que fa amb les manetes.

Una de les coses que m’ha fet recordar aquesta experiència és que els infants sempre fan coses, siguin petits o grans -ja ho podem veure a l’experiència anterior-, però com més petits són més et fixes amb els detalls de les seves actuacions. Per a mi els detalls d’aquest moment  són les mans, les cames, el cap, la boca, els braços... No recordo exactament quin autor va dir que les mans són més ràpides que el pensament i a més he pogut observar que són una via d’expressió per part dels infants increïble, com la resta del seu cos, els petits moviments, les petites expressions diuen molt més que qualsevol paraula.
 
 
   Pel que fa a la reflexió de la tutora el primer que em crida l’atenció és que ens explica el que ha suposat per a ella. No es tracta d’interpretar el que s’ha observat (que ho fa en un segon espai), sinó simplement ens transmet el que ha significat per a ella ser partícip d’aquest moment. Jo crec que és important, almenys per a mi, que una mestra sempre es sorprengui d’allò que passa dins l’aula, que aprengui dels infants. Crec que és un dels majors regals i recompenses que et pots emportar i sobretot el que fa reafirmar-te que t’agrada la professió, que no has perdut la il·lusió després de molts anys d’estar dins aquest món; o com és el meu cas, fa que aquest món t’atrapi.

Al bloc es fan una sèrie d’intervencions molt interessants  en relació amb la interpretació del context, del moment, que es poden resumir amb tres idees: l’observació acurada i l’escolta atenta, l’anàlisi de l’espai per a fomentar la concentració i tranquil·litat que ens mostra na Marta i la importància de la relació o de la intervenció d’altres nadons com a font d’aprenentatge, d’imitació, d’estimulació.
Ara que estic fent pràctiques a una aula de nadons estic observant i reflexionant sobre molts moments màgics d’aquests tipus i estic segura que les meves interpretacions estan lluny de ser perfectes i d’adequar-se al que els petits estan pensant, als seus objectius, als seus perquès.

Per això m’agrada aquesta experiència, perquè el fet de reflexionar et fa posar en la pell del nadó, a comparar i demanar-te què fa i/o què volen arribar a fer, (a més de com l’estètica i els materials del context influeixen en la seva activitat) per després poder comprovar gràcies a les seves demostracions que els nadons són una passada, que els subestimem quan en realitat tenen unes capacitats increïbles. Una de les que estic descobrint últimament i que valoro molt és que són caparruts més no poder, que tot i tenir els seus aspectes negatius, per a l’aprenentatge, per a l’autoaprenentatge és bàsic i molt positiu. Es fan respectar, es valoren i et demostren que tot i ser petits, són grans.

 

  Experiència extreta de:

La tercera i darrera experiència escollida és la d’“Iniciatives espontànies”. Es tracta d’una explicació basada en imatges que van acompanyades d’una frase per tal de clarificar el seu significat, però a la vegada estan obertes a qualsevol tipus d’interpretació. Per això l’he escollit, perquè amb poc es diu molt.

Dóna la sensació que et posen imatges una seguida de l’altre i al cap et venen records, sensacions, estímuls personals i per altra banda diferents temes pedagògics com són els 100 llenguatges dels infants, els fet de tenir temps, llibertat i autonomia per fer les coses així com un vol (ja que a cap fotografia apareix cap adult), la riquesa de la diversitat i de la individualitat a la vegada (ja que hi ha imatges en què apareixen infants cooperant i d’altres de sols) i també que tot i ser tots els moments i tots els materials educatius sempre es veuen alterats per la capacitat creativa dels infants i pel seu principal llenguatge: el joc.

 Experiència extreta de:







DAFO de centre i d'aula

dissabte, 17 de març del 2012

Serà per sabates!

Quan els infants de l'aula s'aixequen de fer el descans els hi posem les sabates perquè no caiguin quan caminen, que ja s'esforcen prou...
Des del primer dia que sóc a l'aula jugo amb ells. Els crido pel seu nom i els hi deman avam si hem de posar les sabates, i ells, tec- tec, vénen a asseure's a sobre meu esperant que jo els posi les 'sates'.
Llavors jo els deman on van les sabates. Al principi pensava que ignoraven el que jo els deia, però el dimarts passat vaig veure el fruit de la meva insistència.
Una nena, que encara no diu sabata, em va respondre assenyalant els seus peus. Jo vaig queda al·lucinada perquè no m'esperava aquella resposta. Llavors, li vaig dir: molt bé! i ara, que m'ajudes a posar-te la sabata? Ho vam intentar, vam arribar a posar la punta del peu dins la sabata, però és que és molt difícil!

Hi ha dies que perden les sabates per l'aula i veus com intenten posar-se-les, ben concentrats. Mecaxis... que no porten cordons! que sinó...
El dijous passat, estava asseguda i la sabata se'm va caure del peu, i la mateixa nena que va saber on tenim els peus va venir cap a mi i em va tocar el meu. Al principi vaig dubtar i li vaig demanar: què vols? no tenia clar si volia que l'agafés o la seva demanda anava més enllà.
Ella em va tornar a tocar el peu, o millor dit, la sabata. Jo pensant li vaig demanar: què vols que em llevi la sabata? I ella, tan graciosa, em va assentir amb el cap.

Impacient per veure què feia, ella me la va posar allà on tocava. A partir d'aquí us podeu imaginar el joc que es va iniciar i que encara dura...


"En el dia a dia, res no és banal, res no és rutina, sinó que tot depèn
del valor que s’atribueixi a cada moment
de la relació amb l’infant"
Article de Montserrat Fabrés. Mestra i assessora pedagògica.
  Publicat a la revista Infància número 154. Gener-febrer 2007. AM Rosa Sensat. Barcelona

dijous, 15 de març del 2012

Berenars solidaris

L’escoleta en què faig pràctiques realitza enguany la II bereneta solidària, els diners de la qual van destinats a ‘Àgora per a la infància’.

Il·lustració: Mariana Kalacheva
La bereneta solidària és un esdeveniment en què les famílies que formen part de l’escoleta, així com el personal que la integra, compren uns panets fets per l’escola a partir de productes que ella mateixa compra o bé són aportats per alguna empresa. I, el doblers recaptat va dirigit a aquest organisme mencionat.



Àgora per a la infància és una associació coordinada per Càritas composta per persones preocupades per la realitat social, educativa i cultural dels infants i els joves de Menorca, sobretot d’aquells amb creixent situació de pobresa i exclusió social.

Aquesta entitat té com a objectiu proposar actuacions socials i polítiques que es sustenten en els drets de la infància, afavorint la millora de les oportunitat dels infants i la protecció de la infància en situació de risc, donant suport a les famílies de Menorca, a les escoles i a l’entorn.



Per a més informació:

http://www.menorca.info/menorca/452792/nace/colectivo/dar/voz/problemas/infancia
http://www.caritasmenorca.org/bloc/wp-content/uploads/2011/12/Declaraci%C3%B3-Agora-per-a-la-Infancia-Desembre-2011.pdf
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...