Vull destacar que l’estada amb els nadons està essent una experiència
increïble que considero està complint amb les meves expectatives i no només
això sinó que ja he pogut comprovar, tal i com explicaré en aquesta reflexió,
algunes de les estratègies que ja tinc interioritzades i que les he adquirit
gràcies a la meva tutora i gràcies als meus nadons.
El que més m’alegra és que la major part de les vegades em sento segura de
la meva actuació, exceptuant moments crítics en què no tinc suficient energia o
braços com per atendre a tothom a la vegada.
He intervingut de forma completa en tots els moments de la jornada escolar,
suplantant moltes de les vegades la funció de la mestra quan ella m’ho oferia.
D’aquesta manera he desenvolupat el bon
dia i el moment de dormir jo sola i he intervingut (en el sentit de compartir
la tasca) tant en el moment del canvi de bolquers, en el moment del menjar com
en activitats espontànies al llarg de la jornada escolar, intentant adequar el
meu comportament a les diferents demandes del context i del rol que ha
d’adoptar la mestra.
Aquestes experiències m’han ajudat a actuant, a saber com actuaria jo en
els diferents contextos i les diferents situacions així com posant en pràctica
algunes de les estratègies apreses al llarg de les pràctiques, influint sempre
en la metodologia inicial de la mestra els meus criteris i interpretacions que
intenten sempre tenir en compte les necessitats i característiques de cada
infant.
Hi ha hagut alguns moments que he sentit que hi havia un descontrol total,
sobretot quan tots es posaven a plorar i
tant la tutora com jo estàvem ocupades en altres coses, altres infants, el que
feia que no pogués atendre les demandes, els plors i les necessitats dels
petits.
Per altra banda, però, he après a escoltar els infants, tant a nivell
positiu com negatiu. Un exemple són els seus plors, a qui ja no els tinc por.
Abans, m’afectava molt quan un infant plorava segurament perquè no sabia com
reaccionar davant aquest fet. Ara, que sé quan els infants tenen les
necessitats cobertes, que sé quines poden ser les seves necessitats i que
‘domino’ el tipus d’intervenció de la mestra (la qual considero molt positiva),
estic tranquil·la, els escolto i actuo.
El meu paper no s’ha limitat només a la part de participació de les
activitats d’aula sinó també en la gestió i organització dels espais i
materials com pot ser la sala de psicomotricitat, proposar els materials pel
joc lliure, gestions de materials en quan a neteja de llençols o elements dels
infants, etc.
Per altra banda, la mestra ha volgut compartir amb mi impressions sobre i
em dóna la sensació que vol saber la meva opinió en relació a alguns infants
per contrastar-ho amb els seus punts de vista, la qual cosa em dóna seguretat i
em fa sentir important. A més dia rere dia
la tutora em fa molt partícip dels seus pensaments i les seves
reflexions així com està oberta a qualsevol dubte, qualsevol sensació que jo
pugui expressar.
Una de les coses que més m’ha agradat de la seva pràctica, que mai abans
havia comentat, és l’escolta. M’ha
ensenyat que l’escolta és un dels recursos més útils dels que pot disposar una
mestra en tota la seva pràctica docent. L’escolta
i l’observació no només t’ajuden a identificar allò que els infants
necessiten sinó que és com una aptitud màgica que et retorna l’esforç que li
dediques i fa que et sorprenguis
d’allò que passa dins l’aula, que aprenguis dels infants. Crec que és un dels
majors regals i recompenses que et pots emportar com a mestra i, a més, ajuda a
reafirmar-te que t’agrada la professió, que no has perdut la il·lusió, després
de molts anys d’estar dins aquest món; o com és el meu cas, fa que aquest món
t’atrapi.
En el meu diari personal puc
anar veient els aprenentatges i les estratègies que poc a poc he anat
identificant i intentant incorporar en la meva ‘memòria de mestra’, però
aquestes a les que faig referència vindrien a ser potser les reflexions més
generals.
Un altre dels aspectes que he
après han estat el fet de fomentar la identitat dels infants,
l’autonomia i el fet de valorar-los com a persones amb dret d’expressar
allò que senten.
Pel que fa a l’autonomia, la
tutora fomenta dues coses diferents que afavoreixen aquest objectiu: a l’hora
de les rutines diàries de menjar, dormir, canviar el bolquer, etc; i a l’hora de prendre decisions i poder veure
les seves conseqüències per una banda així com tenir en compte la seva voluntat
a l’hora de portar a terme una activitat o actuació en què ells participen, per
l’altra.
Parlant ara dels infants, una de les coses que m’estic adonant és que els nadons es
perden moltes coses que es realitzen a nivell global a l’escola. A totes les
sortides i esdeveniments ells no hi poden assistir perquè són necessaris
cotxets per poder dur-los ja que n’hi ha alguns que no caminen i d’altres que
es cansen ràpid. Encara que sigui realitat, em sembla injust que els nadons no
tinguin dret a rebre les mateixes activitats que desenvolupen la resta d’aules
de l’escoleta i si realment es consideressin que les sortides són prou
importants, es cercarien altres estratègies per dur-les a terme. Per exemple, una
de les propostes que em va comentar la tutora és fer-ho una tarda o un cap de
setmana per tal que tots els pares puguin venir i por dedicar atenció
individualitzada a cada infant.
Això és un comentari a nivell general de la gestió del centre, però centrant-me
en allò que m’han aportat els nadons és el fet de valorar les petites coses de
cada dia, no les activitat com l’experimentació, el joc heurístic i la
psicomotricitat (tot i que sí les tinc en compte), sinó el fet d’escolar el que
et volen dir, els plors com a indicadors d’alguna demanda, un somriure, els
diferents tipus de caques i els seus significats, el fet de fer un rotet,
etc... Penny Ritcher, al seu llibre ‘Viure l’escola’ resumeix molt bé la idea:
es tracta de «tractar de manera senzilla el que és extraordinàriament complex: la
quotidianitat, les petites coses, que en realitat són les més grans»
Els nadons ho mouen, condicionen i modifiquen tot en funció del que ells
necessiten en un moment determinat i què és sinó l’educació infantil si més no
considerar les seves necessitats, característiques i capacitats com a base per
a l’aprenentatge?
Gràcies a l’observació de les actuacions i demostracions dels infants
gràcies a les senyals que m’ha donat la mestra he pogut comprovar que els
nadons són una passada, que els subestimem quan en realitat tenen unes
capacitats increïbles. Una de les que estic descobrint últimament i que valoro
molt és que són caparruts més no poder, que tot i tenir els seus aspectes
negatius, per a l’aprenentatge, per a l’autoaprenentatge és bàsic i molt
positiu. Es fan respectar, es valoren i et demostren que tot i ser petits, són
grans.
Si, com la meva tutora, ets sensible al que ells et diuen i respons
adequadament a les seves necessitats, veuràs el somriure que veig jo cada dia
en la cara dels infants, un somriure que t’omple de satisfacció i alegria.
Relacionat amb això, estic aprenent a ser una bona observadora i estic
desenvolupant una capacitat que de per sí ja tinc, que és la reflexió. Estic
segura que les meves interpretacions estan lluny de ser perfectes i
d’adequar-se al que els petits estan pensant, als seus objectius, als seus
perquès, però el fet de reflexionar em fa posar en la pell del nadó, a comparar
i demanar-me què fa i/o què volen arribar a fer, perquè ho deu voler fer d’una
altra manera i, a partir d’aquí anar esbrinant quin és el paper que he
d’adoptar jo en cada moment, que és una cosa que inicialment em costava molt i
que encara em costat tot i que ja en sóc conscient, i quins recursos li puc
proporcionar jo per afavorir l’aprenentatge.
Podria resumir en què aquest mes i pico que he estat fent pràctiques amb
els nadons he après moltíssimes coses que m’han donat peu a reflexions que
encara no tenen resposta, són els misteris de l’educació...
La qüestió és que estic molt satisfeta de tot el que he crescut gràcies a
aquets petits, i estic segura que seguiré aprenent més i més.
De fet, aquesta darrera setmana, m’he trobat amb diferents conflictes en
relació amb pares i amb infants.
Per una banda, una de les coses que he comentat a la tutora és la reacció
que he estat observant en na Júlia Sans aquesta setmana. Observo que quan no
reclamo la seva interacció ella em mira i quan jo me la miro ella se’n va, de
la mateixa manera que ho fa quan jo pas pel seu costat. Sembla ser que la
mestra ja ho havia observat, però ho ha interpretat com un joc de la nena ja
que normalment nosaltres dues juguem al pilla- pilla. A jo en canvi, em suposa
un joc que va més enllà, un joc en què la nena potser vol posar a prova el
vincle i l’efecte que jo li he demostrat,
per reafirmar-se, per posar-me a prova i jo no sé com he de reaccionar
davant aquest fet, no sé si he de seguir-li el joc i prestar-li la mateixa
atenció que abans o potser ignorar-la encara que no vulgui perquè potser, amb
la meva actuació, li he donat a interpretar que m’agrada estar amb ella per
sobre de la resta. De totes formes, que ella em faci això provoca que jo vulgui
distanciar-me una mica i això a la vegada m’ajuda a veure que hi ha altres infants
súper interessants així com em motiva a
descobrir les seves característiques.
Un aspecte que m’he adonat de mi és que dono afecte als infants esperant
que ells em retornin l’efecte. No de forma extrema, ja que els ofereixo estima,
abraçades i petons perquè em surt de mi, però potser em decepciona una mica
quan sóc jo qui els demano estima i ells no me la volen oferir. Potser això
està lligat amb el fet d’envair, de vegades, el seu joc.
Des del meu punt de vista, és un aspecte que he de millorar bastant perquè
els nadons no són meus, jo els estic aprenent a educant i sóc jo qui m’he
d’adaptar a les normes de la mestra així com les demandes dels infants.
El segon problema també està relacionat amb el mateix infants anterior. Avui
portava panet per berenar i se l’ha menjat tot. Quan ha vingut la mare i m’ha
demanat per la nena i la forma com ha portat a terme el moment del berenar, si
s’ho ha menjat tot, jo li he dit convençuda (guiant-me pel que hi havia en el
seu casiller: un tros de pa embolicat) que no s’ho havia acabat.
Sembla ser que quan he recollit els berenar de la taula, he col·locat les
restes d’una altra nena a al casiller d’aquesta i quan la mare ha vingut, jo li
he donat allò que hi havia al casiller. No he caigut en què no era el seu
perquè precisament no he participat en el moment en què la nena berenava i no
havia vist els èxits dels infants. M’he emportat un disgust enorme perquè jo,
tota convençuda li he donat el panet a la mare i li he dit que el pernil se
l’havia menjat tot (perquè ho havia vist), però que ha deixat això. Quan la
mare ha sortit, na Nuri li ha demanat com és que s’emportava un panet si na
Júlia s’ho havia menjat tot i la mare ha dit que jo li ho havia donat...quin
disgust!
Per sort na Nuri m’ha consolat dient-me que no passa res, que quantes
vegades ella s’equivoca en aquestes coses, però me n’he anat amb la por que la
mare pensi que sóc una despistada.
Des de després de les vacances fins ara estic participant encara més a l’aula,
puc notar que la mestra confia en mi i en el meu criteri, la qual cosa m’ajuda
a fer propostes per portar a terme a l’aula, d’entre elles destaco: Per una
banda, l’experimentació amb pintura i crear una prestatgeria amb sabates com un
element d’interacció més dins l’aula, després d’haver observat els interessos
dels infants en aquest camp.
A més, també participaré en activitats a l’aula 1 any. En un principi,
després de les vacances havia de fer un canvi d’aula, però finalment s’ha
decidit que no, però tot i mantenir l’aula de referència, m’han recomanat la
intervenció en altres aules, amb lo qual tant jo com la meva companya de
pràctiques (n’Estefi) ens encarreguem de portar a terme la programació i la
intervenció de l’experimentació dels infants d’1 any durant tot el mes de maig.
Cada vegada em sento més còmode i integrada a l’escola en general i noto
que el meu paper és important per les persones que integren l’escola.
Per tant, valoro les meves pràctiques amb un 10!!! :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada