L'estada a l'aula de nadons, una experiència increïble!

Vull destacar que l’estada amb els nadons està essent una experiència increïble que considero està complint amb les meves expectatives i no només això sinó que ja he pogut comprovar, tal i com explicaré en aquesta reflexió, algunes de les estratègies que ja tinc interioritzades i que les he adquirit gràcies a la meva tutora i gràcies als meus nadons.

El que més m’alegra és que la major part de les vegades em sento segura de la meva actuació, exceptuant moments crítics en què no tinc suficient energia o braços com per atendre a tothom a la vegada.

He intervingut de forma completa en tots els moments de la jornada escolar, suplantant moltes de les vegades la funció de la mestra quan ella m’ho oferia. D’aquesta manera  he desenvolupat el bon dia i el moment de dormir jo sola i he intervingut (en el sentit de compartir la tasca) tant en el moment del canvi de bolquers, en el moment del menjar com en activitats espontànies al llarg de la jornada escolar, intentant adequar el meu comportament a les diferents demandes del context i del rol que ha d’adoptar la mestra.

Aquestes experiències m’han ajudat a actuant, a saber com actuaria jo en els diferents contextos i les diferents situacions així com posant en pràctica algunes de les estratègies apreses al llarg de les pràctiques, influint sempre en la metodologia inicial de la mestra els meus criteris i interpretacions que intenten sempre tenir en compte les necessitats i característiques de cada infant.

Hi ha hagut alguns moments que he sentit que hi havia un descontrol total, sobretot quan  tots es posaven a plorar i tant la tutora com jo estàvem ocupades en altres coses, altres infants, el que feia que no pogués atendre les demandes, els plors i les necessitats dels petits.

Per altra banda, però, he après a escoltar els infants, tant a nivell positiu com negatiu. Un exemple són els seus plors, a qui ja no els tinc por. Abans, m’afectava molt quan un infant plorava segurament perquè no sabia com reaccionar davant aquest fet. Ara, que sé quan els infants tenen les necessitats cobertes, que sé quines poden ser les seves necessitats i que ‘domino’ el tipus d’intervenció de la mestra (la qual considero molt positiva), estic tranquil·la, els escolto i actuo.

El meu paper no s’ha limitat només a la part de participació de les activitats d’aula sinó també en la gestió i organització dels espais i materials com pot ser la sala de psicomotricitat, proposar els materials pel joc lliure, gestions de materials en quan a neteja de llençols o elements dels infants, etc.

Per altra banda, la mestra ha volgut compartir amb mi impressions sobre i em dóna la sensació que vol saber la meva opinió en relació a alguns infants per contrastar-ho amb els seus punts de vista, la qual cosa em dóna seguretat i em fa sentir important. A més dia rere dia  la tutora em fa molt partícip dels seus pensaments i les seves reflexions així com està oberta a qualsevol dubte, qualsevol sensació que jo pugui expressar.

Una de les coses que més m’ha agradat de la seva pràctica, que mai abans havia comentat, és l’escolta. M’ha ensenyat que l’escolta és un dels recursos més útils dels que pot disposar una mestra en tota la seva pràctica docent. L’escolta i l’observació no només t’ajuden a identificar allò que els infants necessiten sinó que és com una aptitud màgica que et retorna l’esforç que li dediques i fa que et sorprenguis d’allò que passa dins l’aula, que aprenguis dels infants. Crec que és un dels majors regals i recompenses que et pots emportar com a mestra i, a més, ajuda a reafirmar-te que t’agrada la professió, que no has perdut la il·lusió, després de molts anys d’estar dins aquest món; o com és el meu cas, fa que aquest món t’atrapi.

En el meu diari personal puc anar veient els aprenentatges i les estratègies que poc a poc he anat identificant i intentant incorporar en la meva ‘memòria de mestra’, però aquestes a les que faig referència vindrien a ser potser les reflexions més generals.

Un altre dels aspectes que he après han estat el fet de fomentar la identitat dels infants, l’autonomia i el fet de valorar-los com a persones amb dret d’expressar allò que senten.

Pel que fa a l’autonomia, la tutora fomenta dues coses diferents que afavoreixen aquest objectiu: a l’hora de les rutines diàries de menjar, dormir, canviar el bolquer, etc; i  a l’hora de prendre decisions i poder veure les seves conseqüències per una banda així com tenir en compte la seva voluntat a l’hora de portar a terme una activitat o actuació en què ells participen, per l’altra.

Parlant ara dels infants, una de les coses que m’estic adonant és que els nadons es perden moltes coses que es realitzen a nivell global a l’escola. A totes les sortides i esdeveniments ells no hi poden assistir perquè són necessaris cotxets per poder dur-los ja que n’hi ha alguns que no caminen i d’altres que es cansen ràpid. Encara que sigui realitat, em sembla injust que els nadons no tinguin dret a rebre les mateixes activitats que desenvolupen la resta d’aules de l’escoleta i si realment es consideressin que les sortides són prou importants, es cercarien altres estratègies per dur-les a terme. Per exemple, una de les propostes que em va comentar la tutora és fer-ho una tarda o un cap de setmana per tal que tots els pares puguin venir i por dedicar atenció individualitzada a cada infant.

Això és un comentari a nivell general de la gestió del centre, però centrant-me en allò que m’han aportat els nadons és el fet de valorar les petites coses de cada dia, no les activitat com l’experimentació, el joc heurístic i la psicomotricitat (tot i que sí les tinc en compte), sinó el fet d’escolar el que et volen dir, els plors com a indicadors d’alguna demanda, un somriure, els diferents tipus de caques i els seus significats, el fet de fer un rotet, etc... Penny Ritcher, al seu llibre ‘Viure l’escola’ resumeix molt bé la idea: es tracta de «tractar de manera senzilla el que és extraordinàriament complex: la quotidianitat, les petites coses, que en realitat són les més grans»

Els nadons ho mouen, condicionen i modifiquen tot en funció del que ells necessiten en un moment determinat i què és sinó l’educació infantil si més no considerar les seves necessitats, característiques i capacitats com a base per a l’aprenentatge?

Gràcies a l’observació de les actuacions i demostracions dels infants gràcies a les senyals que m’ha donat la mestra he pogut comprovar que els nadons són una passada, que els subestimem quan en realitat tenen unes capacitats increïbles. Una de les que estic descobrint últimament i que valoro molt és que són caparruts més no poder, que tot i tenir els seus aspectes negatius, per a l’aprenentatge, per a l’autoaprenentatge és bàsic i molt positiu. Es fan respectar, es valoren i et demostren que tot i ser petits, són grans.

Si, com la meva tutora, ets sensible al que ells et diuen i respons adequadament a les seves necessitats, veuràs el somriure que veig jo cada dia en la cara dels infants, un somriure que t’omple de satisfacció i alegria.

Relacionat amb això, estic aprenent a ser una bona observadora i estic desenvolupant una capacitat que de per sí ja tinc, que és la reflexió. Estic segura que les meves interpretacions estan lluny de ser perfectes i d’adequar-se al que els petits estan pensant, als seus objectius, als seus perquès, però el fet de reflexionar em fa posar en la pell del nadó, a comparar i demanar-me què fa i/o què volen arribar a fer, perquè ho deu voler fer d’una altra manera i, a partir d’aquí anar esbrinant quin és el paper que he d’adoptar jo en cada moment, que és una cosa que inicialment em costava molt i que encara em costat tot i que ja en sóc conscient, i quins recursos li puc proporcionar jo per afavorir l’aprenentatge.

Podria resumir en què aquest mes i pico que he estat fent pràctiques amb els nadons he après moltíssimes coses que m’han donat peu a reflexions que encara no tenen resposta, són els misteris de l’educació...

La qüestió és que estic molt satisfeta de tot el que he crescut gràcies a aquets petits, i estic segura que seguiré aprenent més i més.

De fet, aquesta darrera setmana, m’he trobat amb diferents conflictes en relació amb pares i amb infants.

Per una banda, una de les coses que he comentat a la tutora és la reacció que he estat observant en na Júlia Sans aquesta setmana. Observo que quan no reclamo la seva interacció ella em mira i quan jo me la miro ella se’n va, de la mateixa manera que ho fa quan jo pas pel seu costat. Sembla ser que la mestra ja ho havia observat, però ho ha interpretat com un joc de la nena ja que normalment nosaltres dues juguem al pilla- pilla. A jo en canvi, em suposa un joc que va més enllà, un joc en què la nena potser vol posar a prova el vincle i l’efecte que jo li he demostrat,  per reafirmar-se, per posar-me a prova i jo no sé com he de reaccionar davant aquest fet, no sé si he de seguir-li el joc i prestar-li la mateixa atenció que abans o potser ignorar-la encara que no vulgui perquè potser, amb la meva actuació, li he donat a interpretar que m’agrada estar amb ella per sobre de la resta. De totes formes, que ella em faci això provoca que jo vulgui distanciar-me una mica i això a la vegada m’ajuda a veure que hi ha altres infants súper interessants  així com em motiva a descobrir les seves característiques.

Un aspecte que m’he adonat de mi és que dono afecte als infants esperant que ells em retornin l’efecte. No de forma extrema, ja que els ofereixo estima, abraçades i petons perquè em surt de mi, però potser em decepciona una mica quan sóc jo qui els demano estima i ells no me la volen oferir. Potser això està lligat amb el fet d’envair, de vegades, el seu joc.

Des del meu punt de vista, és un aspecte que he de millorar bastant perquè els nadons no són meus, jo els estic aprenent a educant i sóc jo qui m’he d’adaptar a les normes de la mestra així com les demandes dels infants.

El segon problema també està relacionat amb el mateix infants anterior. Avui portava panet per berenar i se l’ha menjat tot. Quan ha vingut la mare i m’ha demanat per la nena i la forma com ha portat a terme el moment del berenar, si s’ho ha menjat tot, jo li he dit convençuda (guiant-me pel que hi havia en el seu casiller: un tros de pa embolicat) que no s’ho havia acabat.

Sembla ser que quan he recollit els berenar de la taula, he col·locat les restes d’una altra nena a al casiller d’aquesta i quan la mare ha vingut, jo li he donat allò que hi havia al casiller. No he caigut en què no era el seu perquè precisament no he participat en el moment en què la nena berenava i no havia vist els èxits dels infants. M’he emportat un disgust enorme perquè jo, tota convençuda li he donat el panet a la mare i li he dit que el pernil se l’havia menjat tot (perquè ho havia vist), però que ha deixat això. Quan la mare ha sortit, na Nuri li ha demanat com és que s’emportava un panet si na Júlia s’ho havia menjat tot i la mare ha dit que jo li ho havia donat...quin disgust!

Per sort na Nuri m’ha consolat dient-me que no passa res, que quantes vegades ella s’equivoca en aquestes coses, però me n’he anat amb la por que la mare pensi que sóc una despistada.

 Des de després de les vacances fins ara estic participant encara més a l’aula, puc notar que la mestra confia en mi i en el meu criteri, la qual cosa m’ajuda a fer propostes per portar a terme a l’aula, d’entre elles destaco: Per una banda, l’experimentació amb pintura i crear una prestatgeria amb sabates com un element d’interacció més dins l’aula, després d’haver observat els interessos dels infants en aquest camp.

A més, també participaré en activitats a l’aula 1 any. En un principi, després de les vacances havia de fer un canvi d’aula, però finalment s’ha decidit que no, però tot i mantenir l’aula de referència, m’han recomanat la intervenció en altres aules, amb lo qual tant jo com la meva companya de pràctiques (n’Estefi) ens encarreguem de portar a terme la programació i la intervenció de l’experimentació dels infants d’1 any durant tot el mes de maig.

Cada vegada em sento més còmode i integrada a l’escola en general i noto que el meu paper és important per les persones que integren l’escola.

Per tant, valoro les meves pràctiques amb un 10!!! :)