Estiu 2010

Durant aquest estiu he esta fent feina en una escoleta. El meu grup estava format per tretze nens/es d’entre 4 i 11 anys, amb una gran diversitat de procedències, interessos i motivacions. En aquest sentit el que més m’ha cridat l’atenció han estat les característiques i la manera de ser dels nens/es.

Un d’ells era d’allò més vergonyós, no parlava; un altre no es relacionava amb ningú, s’aïllava, però era molt llesta; una altre tenia alguna deficiència, era molt simpàtic, però no controlava la seva força; també hi havia un nen que volia ser el “líder” i intentava controlar a la majoria dels seus companys, i, com a conseqüència, entre tots van intentar aïllar a un nen bastant sensible, que plorava per qualsevol cosa negativa dirigida a la seva persona; finalment, hi havia una nena de 4 anys, però que era molt més espavilada que molts nens de 6 anys.

Entre tots formaven un grup de persones alegres que volien divertir-se, en companyia d’altres nens, durant l’estiu.

Els objectius de l’escoleta eren els de treballar amb la música, el dibuix i el teatre relacionats amb l’aprenentatge d’altres cultures i/o països. Aquests eren els objectius inicials, però que vam haver de desviar per falta de recursos, ja que l’aula de la que disposàvem no estava, ni molt menys, adaptada per acollir nens; no teníem més que quatre taules i un mirall que ocupava una paret.

A més a més, tot i que els objectius estaven establerts no hi havia cap projecte elaborat ni tampoc directrius que ens ajudessin en la nostra tasca. Això va suposar que cada tarda hagués d’estar cercant coses per fer al dia següent, tenint en compte el gran ventall d’edats. Perquè mentre als de 4-6 anys els hi resultava difícil aprendre o entendre una activitat, als d’11 anys els hi era molt fàcil, fins i tot avorrit.

És per tot això que després de fer una hora i mitja de “feina” anàvem al parc des freginal a obrir la ment i a gaudir.

D’aquí vaig poder treure unes anècdotes molt positives i agradables. Quan arribàvem al parc ens sèiem als bans a berenar i un d’ells sempre portava fruita. Un dia un parell dels nens es van fixar amb l’os de la fruita que aquest menjava i, entre tots, van decidir plantar-lo; van quedar plens d’arena. Cada matí durant aquell mes van anar a la font a cercar aigua per regar l’arbre. Precisament va ser el fillet a qui feien el buit qui portava la fruita i a partir d’aquell dia no es van ficar més amb ell. (L’arbre no va créixer, però va ajudar a establir lligams entre els infants)

Un altre anècdota que em va agradar molt va sorgir a partir d’un pardalet.

La nena que no es relacionava amb ningú sempre es dedicava a cercar coses pel terra i un dia va trobar un ocellet perdut i estirat damunt l’arena.

Ella va anar a avisar a la resta dels nens i entre tots vam fer-li un niu amb fulles d’arbre. Jo els vaig dir que el deixessin descansar però que més tard aniríem a veure com es trobava l’ocellet. Quan vam tornar ja no hi era; el vam anar a cercar! Justament en aquell parc hi ha un cartell amb el dibuix i el nom de tots el ocells que hi habiten. A partir d’aquí van imaginar-se cants d’ocell, anècdotes relacionades amb ocells... van sorgir idees inimaginables! Tant és així que es van oblidar de l’ocellet que cercàvem.

Hi havia dies que es feien feixucs i que desitjava tornar a casa, però són aquest tipus de fets els que et recorden la gran capacitat i sensibilitat dels infants, que t’omple de satisfacció i t’ajuda a reflexionar quin tipus de mestra vols ser i quines són les habilitats que necessites desenvolupar i aprendre, raó per la qual estem estudiant, no?